El mosquit tigre (Aedes albopictus) és un dípter nematòcer alòcton (inclós en el Catàleg Español d’Espècies exòtiques Invasores, aprovat per Reial decret 630/2013, de 2 d’agost.) originari del sud-est asiàtic, fàcil d’identificar pel seu tòrax i abdomen de color negre amb taques blanques i potes a bandes negres i blanques. Encara que els mascles s’alimenten de nèctar, les femelles necessiten sang de mamífers o aus per a desenvolupar els ous que després dipositaran en l’aigua però, al contrari que altres mosquits locals, A. albopictus pica principalment de dia, la qual cosa representa una molèstia contínua allà on està present a més d’un possible problema sanitari ja que en alguns llocs és vector de malalties com dengue, febra groga, “chikunguña” o virus del Nil Occidental.
fotografia: James Gathany
Aquest mosquit prefereix xicotetes i efímeres acumulacions d’aigua per a reproduir-se i de fet és molt probable que arribara fins a ací en forma d’ous, larves o pupes a conseqüència del transport de pneumàtics o plantes com els “bambús de la sort”. De poc serveix tractar rius i grans masses d’aigua ja que no és en aquests llocs on es reprodueix massivament. És molt més fàcil trobar mosquits tigre en urbanitzacions de xalets en muntanyes àrides de la costa mediterrània que en plena Albufera de València i açò es deu al fet que és precisament en les nostres cases on major nombre de llocs aptes per a reproduir-se troba aquesta plaga i no en rius, llacs o estanys (molt menys si aquestes masses d’aigua contenen depredadors naturals). Reaccionem.
Més del 90% dels espais on A. albopictus pot reproduir-se són de propietat privada, exigir “fumigacions aèries” i altres barbaritats com assecar zones humides és inútil, car i absolutament insostenible. Els mosquits tigre han arribat per a quedar-se i mentre seguisca l’actual tendència climàtica d’augment de les temperatures mitjanes, que no té pinta de canviar, seguirà expandint-se per més llocs en la nostra geografia de la mateixa manera que també aniran arribant noves espècies de mosquits tropicals als quals, fins ara, no els agradava el nostre clima. Aquesta és una de les moltes conseqüències del canvi climàtic.
Els A. albopictus no es desplacen massa per si mateixos, si et piquen varis de molt lluny no vénen, el més probable és que provinguen del teu propi jardí, del solar de davant o de la terrassa del veí. Empren qualsevol xicotet recipient amb aigua i tots tenim un poc de culpa, sense pretendre-ho som criadors de mosquits en grans quantitats: el platet dels tests que s’entolla durant setmanes, el cabàs que se’ns va quedar per l’hort i amb la pluja es va omplir un parell de dits, l’abeurador que no es neteja amb la freqüència que s’hauria de netejar, el bidó obert en el pati que està en obres, etc. Hem d’evitar totes aquestes situacions, però de poc servirà si els nostres veïns no reaccionen de la mateixa manera, és per açò que una bona campanya informativa que ajude a identificar els focus de reproducció és probablement la millor arma per a lluitar contra aquests molests insectes (sense menysprear altres accions complementàries que també puguen dur-se a terme, com la introducció d’enemics naturals autòctons en tolles i fonts, la protecció d’hirundínids i quiròpters en les nostres ciutats i ecosistemes, tractaments sostenibles en punts concrets duts a terme per personal qualificat, la TIE (Tècnica de l’Insecte Estèril), etc.)
Les orenetes, falzies i rates penades són aliades en la lluita contra els mosquits i altres plagues.
On cria el mosquit tigre?
1. Plats en tests amb aigua:
N’hi ha prou amb emplenar amb arena de riu el buit inundable o simplement retirar el plat. Si s’assequen les plantes es poden canviar per plantes mediterrànies o xeròfites que aguantaran més i a més s’estalvia aigua. Una altra opció és deixar d’emprar terres formades a força de torbes i fibra de coco que no retenen massa l’aigua i augmentar en la mescla les argiles i altres substrats més hidròfils.
2. Utensilis hortícoles o d’obra a l’aire lliure. (cabassos, poals, carretons, regadores, pastadores…)
Cal deixar-los de cap per avall perquè no emmagatzemen aigua en cas de pluja.
3. Abeuradors de fauna o mascotes.
Hauran de buidar-se i netejar-se (per exemple amb vinagre) una vegada a la setmana, eliminat d’aquesta manera restes de posades o qualsevol larva que haja pogut nàixer abans que acaben el cicle i emergisquen com a adults.
4 Dipòsits.
Han de segellar-se amb tapes hermètiques o ser coberts amb tela mosquitera que impedisca l’entrada d’adults per a fresar.
5. Canalons.
Han de mantenir-se nets i no acumular gens d’aigua per no tindre suficient pendent.
6. Aljubs.
Els aljubs tancats solen tenir un buit obert per al seu desborde que poden aprofitar els mosquits per a ficar-se, es pot solucionar amb una malla mosquitera. Les trapes d’accés no han de tenir folgança, es poden segellar en èpoques càlides emprant una mica de cinta adhesiva en les juntes, fàcil de retirar en cas de necessitar obrir per a comprovar nivell o netejar. El mateix amb fosses sèptiques.
7. Rodes, llandes, bosses de plàstic, lones, plàstics d’hivernacle, etc.
https://www.facebook.com/lagranjadebitxos/videos/1643670205677768/%20
Molt del fem que trobem en solars, barrancs, vores de carretera o camps suposen superfícies impermeables sobre les quals es poden crear acumulacions d’aigua estancada després de pluges (a més d’enlletgir molt el paisatge). En la majoria d’ajuntaments existeix servei de recollida de restes d’aquest tipus, i/o centres especialitzats en recollida de tot tipus de materials o “eco-parcs”, és qüestió de civisme.
8. Piscines
Normalment es cloren durant les èpoques càlides, impedint que les larves dels mosquits puguen desenvolupar-se.
9. Arquetes, embornals, etc…
Drenar, tractar o renovar l’aigua una vegada a la setmana
10. Basses de reg, fonts, estanys.
Hi ha basses i estanys tan naturalitzats que compten amb suficient diversitat de depredadors com perquè els mosquits no siguen massa problema, principalment notonectes (nadador d’esquena), nimfes de libèl·lula i coleòpters aquàtics. Les granotes prefereixen preses majors, però les joves granotetes recentment metamorfosejades passen les nits devorant femelles de mosquit i efímeres que s’acosten a l’aigua per a fresar, per la qual cosa també redueixen la població de A. albopictus.
En algunes zones de la Ribera (València) era relativament comú que alguns amos de camps tiraren “samarucs”(Valencia hispanica) a les basses de reg per a evitar els mosquits, però en tots els casos que he conegut des de la infància aqueixos “samarucs” eren en realitat gambusies o “peixos mosquiters” (Gambusia affinis), una espècie invasora nord-americana àmpliament distribuïda en les nostres zones humides des que es va alliberar en els anys 20, quan el paludisme encara era una malaltia endèmica. És possible que abans d’aqueixa època sí que es pugueren veure samarucs, o més probablement fartets (Aphanius iberus) en les basses de reg alliberats pels propis agricultors per a evitar mosquits (i la malària) o per accident en obtenir l’aigua de les sèquies.
El cas és que en una bassa amb gambusies no es desenvolupen mosquits, ni un, és impressionant com són de durs i voraços aquests peixets ovovivípars, però reproduir i alliberar espècies invasores o exòtiques és il·legal i amb prou de sentit ja que poden generar greus problemes desequilibrant els nostres ecosistemes en cas de fugida, és molt millor cercar alternatives autòctones. El problema és que a causa de la contaminació, competència amb les gambusies, destrucció o degradació d’hàbitats i altres causes els samarucs i fartets, els nostres devoradors de mosquits autòctons més adaptables a xicotetes masses d’aigua, es troben en perill d’extinció i estan protegits, de manera que és completament il·legal la seua captura. Potser ha arribat el moment de plantejar-se la creació de més centres de cria en captivitat de fartets (Aphanius iberus), tant per a la seua reintroducció en ecosistemes com per a la lluita contra el mosquit tigre en basses, fonts i estanys urbans.
posem-li-ho difícil al mosquit tigre.
La Granja de Bitxos. Agost 2017